El mundo está loco.

Decidido, el mundo está loco. Sólo hace falta encender la tele, poner las noticias y ver la cantidad de barbaridades que aparecen. La matanza de Iraq, la matanza de Afganistán, la injusticia que sufre el pueblo Palestino y el pueblo Saharaui, etc. Después, cambias de canal y descubres la cantidad de gilipolleces que el ser humano mira: programas del corazón dónde la palabra más bonita suele ser un insulto. ¿Dónde va a parar la especie humana? Parémonos a pensar. En los días que hoy corren, no paramos de denigrarnos. Cada vez confiamos menos en los unos y en los otros, cada vez somos más egoístas y resolvemos nuestros problemas a puñetazos, si los resolvemos. Hay que apostar por el dialogo, entre los países, entre las etnias, entre los grupos de personas, entre las personas. Así, y solo así, podremos reconducir esta situación y devolver a la especia humana la dignidad, la ética y los valores que nosotros mismos nos hemos encargado de destruir. Al final de este largo camino conseguiremos que la felicidad, la igualdad y la libertad abarque a toda la humanidad, y no sólo a un pequeño grupo de privilegiados.

"Estiu"

"Para algunos, la vida es galopar un camino empedrado de horas,minutos y segundos. Yo más humilde soy y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo, me transporte mecido hasta el siguiente."




Comença l'estiu. Comencen les vacances. Ja era hora! Li diem adéu al batxillerat, li diem adéu a la selectivitat... li diem hola a la calor! collons! quina calor que fa! I encara estem a 1 de Juliol!

Ara comencen els millors mesos de l'any! Bars, riures, somriures, cerveses, amics, amigues i festa, molta festa. Gaudim senyors, gaudim. Gaudim amb els que hi son, gaudim amb els que hi seran, gaudim, perquè no, amb els que han estat. Gaudim amb tothom, que l'estiu regala alegria, l'estiu regala color, l'estiu regala somriures. No siguem beneits! No neguem els regals a l'estiu!

Ser la veu dels que no la tenen.

Ser la veu dels que no la tenen, dels que se l'han robat. Ser les passes dels que no tenen peus, dels que se’ls han tallat. Aixecar el puny i cridar; cridar per fer-se escoltar. Aquest malson ha d’acabar. Aquest poble no pot continuar així. Visca el Sàhara lliure.


Si no alces la teva veu
participes d’aquest silenci.
El que permet la ignomínia i la barbàrie,
el que resguarda la manca de respecte.
El silenci és el so del dolor
del patiment subtil i agosarat
d’aquells que no tenen res més
que la seva lluita ferma.
La batalla diària per l’amor,
pels fills, els amics i els familiars,
es fa més dura, cruel i desesperada
si els que podem parlar callem.
Amb una mirada podem omplir-nos,
amb el seu gest ens acullen.
La nostra veu pot fer petits passos,
la nostra empenta obrirà les portes del mur.